Benvinguts i benvingudes de nou a “Entre Codis”, el vostre racó per entendre com les lleis afecten el nostre dia a dia. Avui parlarem d’un d’aquells temes que tothom ha viscut: el veí que fa soroll a deshores, la pudor que puja de la cuina del costat o les vibracions d’una obra propera que fan tremolar els nostres quadres.

En dret, tot això té un nom que potser us sona estrany: les immissions. Anem a descobrir què diuen els nostres codis sobre el dret a viure tranquils i on acaben els drets del nostre veí.

Què és, exactament, una immissió?

D’entrada, no hem de confondre una immissió amb el fet que algú ens tiri directament brossa al jardí. Això últim seria una ingerència directa, produïda per la voluntat humana de llançar quelcom.

En canvi, una immissió és una ingerència que es propaga per la finca veïna sense que ningú ho hagi “tirat” expressament, sinó com a conseqüència de principis físics derivats de l’activitat humana (com el fum, el soroll, les olors, la calor o les vibracions). Perquè el dret hi intervingui, aquesta ingerència ha de ser apreciable i mesurable objectivament.

El manual de convivència: De Roma a Sanctacília

A Andorra no hem hagut d’inventar la roda per regular aquests conflictes. El nostre dret beu directament del Dret Romà, que ja prohibia edificar prop de parets alienes si això podia cremar-les o produir-hi humitat.

Però la joia de la corona de la nostra tradició són les anomenades “Ordinacions d’en Sanctacília”. Aquestes regles antigues, però plenament vigents, ja marcaven distàncies mínimes molt curioses per evitar molèsties:

• Els dipòsits fecals han d’estar a un pama i mig de la paret del veí.
• Els forns de gerrer s’han de separar tres pams de destre.
• Les xemeneies o màquines de trepidació (com podrien ser avui les indústries o extractors potents) també han de guardar distàncies per no perjudicar les parets veïnes.

Fins on hem de tolerar?

Viure en comunitat implica, per definició, aguantar cert nivell de molèstia. No podem denunciar el veí perquè hagi fet una mica de fum en una barbacoa puntual o perquè hagi parlat una mica fort un dia al migdia.

El dret andorrà aplica la figura del ius usus innocui: tothom ha de tolerar les molèsties inevitables de la convivència urbana. Però, on és la frontera? La llei diu que les ingerències han de ser greus, causant un dany substancial a la persona o als béns del propietari veí. Si les vibracions de l’obra del costat només fan unes “lleugeres esquerdes” que no comprometen l’estabilitat de casa teva, els tribunals podrien considerar que cal tolerar-ho. En canvi, si el soroll és constant i nocturn, la protecció és total.

Les nostres eines de defensa

Si la situació és insuportable i el veí no vol entrar en raó, el dret civil ens ofereix un escut molt potent: l’Acció Negatòria.

Aquesta acció permet al propietari demanar al jutge tres coses:

1. Declarar que la nostra propietat no està sotmesa a aquests gravàmens o molèsties.
2. Cessar l’activitat molesta i fer que les coses tornin a l’estat anterior.
3. Prevenir el dany si és raonablement previsible que es tornarà a produir.

A més d’aturar la molèstia, també podem reclamar una indemnització pels danys i perjudicis soferts (l’anomenada responsabilitat per Lex Aquilia).

Un detall important: aquesta acció per aturar les immissions prescriu al cap de trenta anys (l’Usatge Omnes Causae) des que es coneix l’existència de la molèstia i els seus danys.

El cas particular dels lloguers

Si no som propietaris sinó llogaters, també tenim drets. La Llei d’arrendaments de finques urbanes (LAFU) permet que un arrendatari demani la resolució del contracte (poder marxar sense penalització) si l’ocupant d’un altre pis del mateix immoble fa activitats “notablement perilloses, incòmodes o insalubres” que pertorbin la convivència.

Conclusió: La propietat no és un dret absolut

Tot i que la nostra Constitució protegeix el dret a la propietat privada, també deixa clar que aquest dret té una funció social. Ningú pot fer servir casa seva com una arma contra els altres. L’exercici del dret de propietat s’ha de fer sempre civiliter modo, és a dir, amb la màxima prudència i el mínim perjudici per als veïns.

Així que, ja ho sabeu: si el fum o el soroll del veí no us deixa viure, els codis estan aquí per recordar-li que la seva llibertat acaba on comença la vostra pau.

Ens veiem la setmana vinent a “Entre Codis” per seguir desxifrant les regles del joc de la nostra vida a Andorra!

Si teniu cap experiència amb conflictes de veïnatge o voleu saber més sobre algun apartat de les Ordinacions de Sanctacília, deixeu el vostre comentari aquí sota!