Durant molts anys, els permisos per naixement han transmès una idea molt clara: la mare és qui cuida i el pare —o segon progenitor— acompanya. A Andorra, aquesta diferència era especialment evident: la mare tenia dret a 20 setmanes de descans per maternitat, mentre que el segon progenitor només disposava de 4 setmanes.

Ara, aquesta situació canviarà de manera progressiva. Andorra ha aprovat l’equiparació dels permisos de naixement fins a arribar a les 20 setmanes per a cada progenitor. És una reforma important, perquè no només amplia drets laborals, sinó que també canvia la manera com entenem la cura dels fills.

📌 Quina és la situació actual a Andorra?

Fins ara, el sistema andorrà partia d’una diferència molt marcada:

• La mare tenia dret a 20 setmanes de descans per maternitat.
• El pare o segon progenitor només tenia dret a 4 setmanes.
• Les primeres 6 setmanes posteriors al part eren obligatòries per a la mare.
• A la pràctica, la responsabilitat principal de la cura inicial quedava molt concentrada en la mare.

Aquesta diferència no és només simbòlica. També té conseqüències laborals i socials. Quan la llei preveu que una dona s’absentarà molt més temps que un home després del naixement d’un fill, el mercat laboral també ho incorpora. Encara que la discriminació sigui il·legal, la maternitat pot continuar penalitzant la carrera professional de moltes dones.

Per això, igualar els permisos no és només una qüestió familiar. També és una mesura d’igualtat laboral.

🗓️ Què canvia amb la reforma?

La reforma preveu que el permís del segon progenitor augmenti progressivament fins a arribar a les 20 setmanes.

El calendari previst és aquest:

• 2026: 6 setmanes per al segon progenitor.
• 2027: 10 setmanes.
• 2028: 14 setmanes.
• 2029: 17 setmanes.
• 2030: 20 setmanes.

Això vol dir que, a partir del 2030, Andorra tindrà permisos iguals per als dos progenitors: 20 setmanes per a la mare i 20 setmanes per al segon progenitor.

Aquest punt és important perquè la proposta inicial parlava d’arribar a aquesta igualtat l’any 2033. Finalment, el calendari s’ha accelerat fins al 2030.

🔐 Per què és important que siguin intransferibles?

Un dels elements clau de la reforma és que el permís serà intransferible. Això vol dir que cada progenitor tindrà el seu propi dret i no el podrà cedir a l’altre.

Pot semblar un detall tècnic, però no ho és. Si els permisos es poden transferir, en molts casos acaba sent la mare qui assumeix la major part del temps de cura. En canvi, quan cada progenitor té un permís propi, la llei envia un missatge molt més clar: cuidar no és ajudar, és responsabilitzar-se.

La intransferibilitat serveix per fomentar la corresponsabilitat. És a dir, que la cura dels fills no depengui només de la mare, sinó que sigui compartida des del primer moment.

🤱 Les primeres setmanes: recuperació i acompanyament

La reforma també posa l’accent en les primeres setmanes després del part.

En el cas de la mare, les primeres 6 setmanes seran obligatòries i s’hauran de gaudir de manera ininterrompuda. Aquesta previsió té sentit perquè el postpart és un període de recuperació física i emocional.

També es preveu que el segon progenitor hagi d’agafar obligatòriament les primeres setmanes després del naixement. L’objectiu és garantir que la mare no afronti sola el postpart i que el nadó compti amb la cura dels dos progenitors des del principi.

Aquí la reforma té una idea de fons molt clara: la cura no comença quan el nadó “ja és més fàcil”, sinó des del primer dia.

👩‍👧 Famílies monoparentals: un punt especialment rellevant

Un dels aspectes més interessants de la reforma és el tractament de les famílies monoparentals.

En aquests casos, la persona progenitora podrà acumular les setmanes que correspondrien al segon progenitor. Això significa que, quan el sistema estigui plenament desplegat, una família monoparental podria arribar a gaudir de fins a 40 setmanes.

Aquest punt és important perquè una família monoparental no té menys necessitats de cura. Al contrari: tota la responsabilitat familiar, econòmica i emocional recau sobre una sola persona.

Per això, reconèixer aquest dret no és un privilegi, sinó una manera d’evitar que els infants de famílies monoparentals tinguin menys temps de cura que els infants de famílies amb dos progenitors.

🇪🇸 I què passa amb Espanya?

La comparativa amb Espanya és útil perquè permet veure en quin punt es troba Andorra.

A Espanya, els permisos de naixement ja estan equiparats entre els dos progenitors. Actualment:

• Cada progenitor disposa de 19 setmanes.
• El permís és individual i intransferible.
• Les primeres 6 setmanes s’han de gaudir obligatòriament després del naixement.
• En el cas de famílies monoparentals, es reconeix un permís més ampli, de 32 setmanes.

Per tant, Andorra fa ara un avenç molt important, però arriba després que Espanya ja hagués consolidat un model igualitari.

Ara bé, Andorra podria situar-se en una posició especialment avançada pel que fa a les famílies monoparentals, si finalment es manté l’acumulació completa dels permisos fins a les 40 setmanes.

🧩 Una reforma necessària, però no suficient

Igualar els permisos és un pas essencial, però no resol tots els problemes de conciliació.

Perquè la reforma funcioni de veritat, caldrà veure com s’aplica a la pràctica. Per exemple:

• si les empreses respecten el dret sense penalitzar indirectament els treballadors;
• si els autònoms poden gaudir del permís sense veure compromesa la seva activitat;
• si les famílies tenen prou informació per exercir aquests drets;
• si la conciliació es complementa amb altres mesures, com escoles bressol accessibles i flexibilitat laboral real.

La igualtat legal és necessària, però la igualtat real depèn també de com s’organitza la feina, la família i la societat.

💬 Cap a un nou model de cura

La reforma dels permisos de naixement a Andorra no és només una ampliació de setmanes. És un canvi de model.

Passar de 4 a 20 setmanes per al segon progenitor significa reconèixer que la criança no és una tasca secundària ni una ajuda puntual a la mare. És una responsabilitat compartida.

També significa protegir millor les dones en el mercat laboral, garantir més temps de cura als infants i reconèixer la diversitat de models familiars.

La pregunta és si arribar al 2030 és prou ràpid. Des d’un punt de vista econòmic, la progressivitat pot semblar raonable. Però des d’un punt de vista d’igualtat, cada any d’espera manté una diferència que ja sabem que és injusta.

Andorra avança. Ara caldrà veure si aquest avenç es tradueix en una corresponsabilitat real dins les famílies i dins les empreses.

I tu, què en penses? Hauria Andorra d’haver equiparat els permisos de manera immediata, o és raonable fer-ho progressivament fins al 2030?